Grup d'Accio Valencianista Wiki

El següent escrit o chicotet articul, esta fonamentat en una peticio d’informe sobre el nom, en valencià i en castellà, del poble d’Alboraya dirigit al Deca En Xavier Casp de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) , solicitat pel regidor del PP del que per raons obvies, omitire lo seu nom i llinages. Ademes incloure, els estudis referents a la mateixa qüestio, realisats per profesionals del mon de l’historia i la llengua ( uns afins al PP i uns atres afins al PSO ) i que tant uns com atres, al final de les proves encontrades documentalment, fan del nom d’Alboraya lo contrari de lo que la documentacio historica diu, o millor dit, fan lo de sempre: “catalanisar-ho” tot.

Dit informe es remonta a desembre de 1996 i en ell, En Xavier Casp i segons la documentacio que consta en la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV, respon al regidor del PP de l’ajuntament d’Alboraya:

“El toponim ALBORAYA apareix documentat des de ben antic i en quantiosos casos, de manera quasi invariable. Es dir, que la forma actual “Alboraya” no es una forma castellanisada i coincidix perfectament en la forma historica i tradicional” (sic)

Com a referencies historiques documentades ne tenim a monto, i que entre atres son les següents:

En l’any 1238 apareix documentat el toponim “Alboraya” en lo Llibre del Repartiment en varies voltes, sent la primera en la donacio que el Rei En Jaume-I fa a B. pesador de Tortosa (pertanyent a la Corona d’Arago i no a la llavors inexistent Catalunya -afegit com a nota per l’autor del present articul-): “II iovatas in villa d’Alboraya”. En lo mateix llibre i any , apareix Alboraya en la donacio de Jaume-I al bisbe d’Osca: “locum qui dicitur Alborayatz”. Curiosament, tambe en l’any 1238 en lo Llibre del Repartiment trobem una forma diminutiva del toponim Alboraya: “Alborayet”
En 1376 trobem documentat el toponim Alboraya en el Real document 488 de l’Archiu del Regne de Valencia.
En 1415 trobem Alboraya en l’Impost del Morabatì, en l’Archiu del Regne de Valencia. Mestre Racional, 10870.
En 1427 trobem Alboraya en lo memorial dels llocs que paguen per escolta del Llibre Blanch, pag. 362.
En 1499 trobem Alboraya documentada en l’obra de R. Ferrer Navarro, Estructura de la población en el Reino de Valencia. Siglos XIII, XIV y XV.

Curiosament i davant la solicitud d’aclarir la valencianitat o castellanisacio del nom d’Alboraya i davant la proposta del grup PS-PV del poble en la qual demanaven cambiar el nom d'Alboraya pel catalanisat d'Alboraia, s’acorda en un ple de l’ajuntament que abdos grups politics majoritaris, emitiren un informe documentat del toponim d’Alboraya, per a que en data posterior i en un atre ple, es volcaren dits informes i acordar la conveniencia o no, de cambiar-li el nom al poble.

Els informes son demoledors en quant a la documentacio encontrada, encara quels del PS-PV, en la capçalera del seu informe, al escriure el nom, ya ho feen en “i” llatina, ficant ALBORAIA (V) . A continuacio vorem els informes:

L’informe del PS-PV fon el que com a estudi dels castells i torres del ”Pais Valencià”, presentà Vicent Boix en els premis Ciutat de Xativa l’any 1982:

L’informe presentat per el PP es basa en un estudi titulat DOCUMENTOS Y DATOS PARA UN ESTUDIO TOPONIMICO DE LA REGIÓN VALENCIANA, realisat per: Mª Desamparados Cabanes Pecourt, Ramón Ferrer Navaro i Abelardo Herrero Alonso. Ad estos l’escomençen escrivint ALBORAYA (Valencia) i diuen lo següent en castellà, encara que yo ho posare traduit al valencià:

Aço ultim, tambe ho diu Xavier Casp en lo seu informe, es mes, conclou dient: Tant per etimologia com per documentacio historica i tradicio, la forma “Alboraya”, en (Y grega), es la que correspon al toponim en valencià. D’esta manera apareix sempre documentada a lo llarc de l'historia i es la forma que s’ha de mantindre i respectar, sense modificar-la per a adaptar-la a determinada e interessada nova ortografia . Canviar “Alboraya” per “Alboraia” no supon la traduccio al valencià o la valencianisacio del toponim, ya que la forma valenciana des de l’any 1238 es “ALBORAYA”. En este cas els documents no donen lloc a dubtes (sic)

Confiant haver-lo complagut, el saluda atentament,

Firmat: Xavier Casp

Com s’explica, que baix tota una ampla docuemtacio historica i per sort, ben documentada del nom d’Alboraya, uns i atres (PP, PS-PV, BLOC, ERPV, etc, etc), tots, pero tots, es pleguen als dictamens d’un fals consens llingüistic , quan la rao es merament politica, davant els desijos de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i dels seus acolits de l’AVLl i l’Universitat i dels sicaris pancatalanistes en general i com no dels governs de tanda interessats en lo poder que els dona l’opcio de governar tota una nacio o un estat.

No deixem que mos canvien els nostres toponims i gentilicis tradicionals i que tenim per historics, perque d’aci poquet mos canviaran el nom i els llinages i: els Vicent seran Vicens, els Joaquim, no seran Chimo, sino Ximo, Quim o Quimet, els Giner seran Gener, els Domenech o Blanch seran Domenec i Blanc i segur que Roig sera Vermell.

A hui en dia, encara no sabem per quina rao l’ajuntament del PP en lo seu moment, no va portar al Consell Valencià de Cultura ( CVC ) el tramit definitiu de la solicitud de la “Carta “ acreditativa del toponim d’Alboraya, si be fonts no oficials, diuen que “no era politicament adecuat” ¿Seria perque eixa carta-document -de carácter llingüistic-, la deuria haver fet oficial la catalanista AVLl? i evidentment fer-ho supon reconeixer l’existencia en l’alfabet valencià de la “y” i no, no mes quan representa graficament el so “ñ” –ny- . Seria reconeixer el “yo” i no el “jo”, el “ya” i no el “ja”, “yayo/a” i no “iaio/a” o per si no tenim prou “jaio/a (encara que aci, en correcte valencià convergent, ¿historica i tradicionalment documentat? seria “avi/avia”), yodisme, etc,etc. ¿Sera perque ho deuria haver fet el CVC? que de valencià tambe ne te ben poc i manco encara de cultura valenciana. ¿Seria provocar mes enfrontaments en el sì del PP? No ho se…, el cas es que des de llavors hasda ara, el nom d’Alboraya es com un tros de plastelina, que cada qual i cada qui, li dona la forma que vol, pero cap de tots en la valencianitat que te i que es mereix. En l’actualitat, el ara tambe ajuntament del PP, tampoc ho ha fet. ¡¡QUINA VERGONYA!!

En lo poble d’Alboraya, a 5 de julio de 2006.

Federico Bonillo.
Secretari Gestora Local de Coalicio Valenciana.

Font: Informe del Toponim del Poble d'Alboraya
Fuente: Informe del Topónimo del Pueblo de Alboraya

El día 24 de mayo de 2004, se hizo en el Cap i Casal (capital) de nuestro Reino de Valencia, de nuestra Nación Valenciana, una manifestación pancatalanista, convocada por esos que todos sabemos, A.C.P.V, El Bloc, El Tempir, Esquerra Verda...

Para que encabezara esta provocadora manifestación, convocaron al impresentable de Carod Rovira, así la provocación era total y manifiesta.

Como en nuestro Reino no hay gente dispuesta a secundar esa ilegal propuesta de nuestros ‘vecinos’ del norte, no tuvieron más remedio que sacarse a su gente de la Comunidad Autonoma de Cataluña en autobuses, convenciéndolos para eso haciéndoles después un concierto y dándoles algo de comer. ¡El nacionalismo catalán se gana a través de un bocadillo! ¿?

A pesar de todos los esfuerzos, la manifestación fue un fracaso, ¡qué esperaban! Pero todo cambió cuando la plaza de San Agustín, sobre las seis y media de la tarde comenzó a llenarse de millones de octavilas como la del dibujo escaneada encima, en la que se podía leer sin problemas sobre la Real Señera que salía de un mapa de nuestra nación esta leyenda “Carod, asqueros, veste'n a ta casa ¡¡Fora de Lo Regne!!".(Carod asqueroso, vete a tu casa ¡¡Fuera del Reino!!). A partir de ahí la manifestación fue un total éxito, pero un éxito para el valencianismo, que otra vez demostró su repulsa hacia el nazionalismo catalán.

Esa fue la respuesta, ¡cómo no!, del Grup d'Accio Valencianista, (G.A.V.), una provocación de ese tamaño no podía quedarse sin respuesta, una respuesta contundente y en voz alta.

La conciencia de pueblo de nuesto Reino De Valencia de nuestra Nación Valenciana es mucho más grande que cualquier provocación de los “pancas”. Además, la Fundación Nou Valencianisme, colgó en todas las entradas a nuestro Reino pancartas en las que se podía leer, "¡¡Carod Invasor, Climent Renegado, Dejad a Valencia en paz!!

La voz del pueblo valenciano es muy clara, los catalanistas deben irse a su casa.

Joan Benet

Fuente: Manifestación pancatalanista – Y contramanifestación del G.A.V.
Font: Manifestacio pancatalanista – I contramanifestacio del G.A.V.

29 de Noviembre de 2003/ La llengua valenciana es u dels principals elements de la personalitat dels valencians. Este ric patrimoni cultural es veu somes a processos de substitucio, per aquells que utilisen el catala o el castella com a ferramentes al servici d’un desplaçament cultural. Front ad aço volem manifestar, com a conclusions del II Congres de la llengua valenciana, volem manifestar la seua singularitat des de les següents perspectives:

HISTORIA DE LA LLENGUA

El valencià es un idioma que ha arreplegat les aportacions llingüistiques dels molts pobles que han habitat en estes terres, ibers, romans, visigots, araps i ha compost la seua particular cultura en l’enriquidor mestiçage cultural que fan del poble valencià un eixemple de tolerancia i de diversitat. A partir del sigle XV es poden trobar multitut de mencions a on els autors del Sigle d’Or valencià expliciten que escriuen en llengua valenciana diferenciant-la dels atres idiomes com fa el catala Francesc Eiximenis, i els valencians Joanot Martorell, Isabel de Villena, Antoni Canals, Bonifaci Ferrer, Roiç de Corella, Joan Esteve, etc., inclus figures de la lliteratura castellana com Miguel de Cervantes han lloat la llengua valenciana. Esta especifica denominacio de valencià es mostra d’una consciencia nitida dels autors valencians i estudiosos de l’idioma, com demostrà Carles Recio, que s’esten a lo llarc del XV, eixemples son: Gregori Mayans, Carles Ros, Martín de Viciana, Joan Llorenç. La forta presnecia de la llengua valencian es deixà sentir en Caatlunya com mostren les proves aportades per Gracia i Moya. En les ultimes epoques investigadors i lliterats de reconeguda valua i prestigi han continuat en eixa afirmacio Antonio Ubieto, Julián San Valero, Vicente Castell Mahiques, Julián Ribera, Salvador de Madariaga, Claudio Sánchez Albornoz, Miguel de Unamuno, Azorín, Carreres Candi, Ricardo de la Cierva, etc.. La lexicografia com ha arreplegat en la seua conferencia Niederehe es ampla, ya en 1472 Joan Esteve redactà el Liber elegantiarum, ademes d’obres com les que publicaren Carles Ros, Josep Escrig i Constanti Llombart o el Pare Fullana fins a arribar a l’obra lexicografica valenciana mes moderna: el Diccionari de la Real Academia de Cultura Valenciana. L’insistencia dels autors en el conreu, estudi i manteniment de la llengua valenciana, tambe ha donat els seus fruits en gramatiques a on cal destacar les primeres obres de Josep Nebot i en concret les del millor filolec valencià el Pare Fullana al qual li dedicà una ponencia Benjamin Agullo pel compliment del 75 aniversari de l’entrada del gramatic per la llengua valenciana en la RAE, i la codificacio actual mes ambiciosa realisada per la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV.

LLINGÜISTICA

La llengua valenciana es una evolucio del romanç hispanic, derivat del baix llati, com els atres idiomes romanics d’ Espanya. L’estrat romanç configurà el valencià, que no es producte com afirmen els autors catalanistes de la reconquista o la repoblacio. Lleopolt Peñarroja ha arribat a la conclusio, despres d’estudiar les caracteristiques del romanç anterior a la conquista de Jaume I, el valencià prejaumi, que hi ha un parentesc estructural entre el valencià anterior a la reconquista cristiana i el posterior, per tant s’ha donat una continuïtat, aço està fermament demostrat en una casuistica mes ampla i en una diversitat de fonts que aumenten la fiabilitat respecte a estudis anteriors, al millorar i perfeccionar els coneiximents que es tenien sobre el mossarap valencià.

Les caracteristiques que definixen el valencià es poden comprovar en tota la seua particular fisonomia lo suficientment diferenciada per a considerar que el valencià complix les caracteristiques fonetiques, morfosintactiques, lexiques i de flexio verbal per a ser per se un idioma propi com afirma des de la llingüistica contrastiva Angeles Castello. Aixina tambe ho mostra Enric Giralt en l’estudi d’antroponimia, en malnoms propis i caracteristics de la llengua valenciana. Com ya demostraren els primers escrits de Josep Nebot, del Pare Fullana i d’uns atres investigadors de la llengua valenciana fins arribar a la codificacio realisada en l’actualitat baix el nom de “Normes del Puig” i que consta de diverses obres d’estudi com: “La documentacio formal”, “La gramatica de la llengua valenciana”,“La Fonetica valenciana”, “La flexio verbal”, “La serie filologica” de la RACV, i tambe la “Revista de filologia valenciana”.

SOCIOLOGIA

Les enquestes realisades per universitats, centres d’investigacio sociologica, o empreses demoscopiques mostren el grau d’acort, majoritari, de la consciencia del poble valencià de parlar un idioma al que li diuen valencià i no reconeixen la vinculacio filogenetica en el catala. Es un idioma que el parla mes del 50 % dels habitants de la Comunitat Valenciana i mes del 90 % l’enten.

SOCIOLLINGÜISTICA

Com afirmava Cooper “la planificacio llingüistica perseguix objectius extrallingüistics”, en Valencia el castella i el catala son adversaris naturals que desplacen i substituixen funcions llingüistiques que han segut propies del valencià.

Dins del terme diglossia s’han de diferenciar factors socials com el prestigi i la disfuncio d’us. En Valencia existix una situacio d’hetereglossia a on els llocs A i B –alt i baix prestigi- estan ocupats per llengües diferents. La varietat A de prestigi, culta i dominant i la varietat B, sense prestigi, coloquial o nativa, aixina el catala ocupa el lloc A i el valencià es reduit a una funcio B. El castella ocupa tambe una posicio de predomini respecte al valencià, i inclus front al catala, al ser la llengua mes utilisada. Una sitiuacio comunicativa asimetrica i injusta.

La percepcio i consciencia de la consciencia de la despersonalisacio es veu dificultada o alterada per politiques de desinformacio constant que es realisen de forma reiterada en el sistema educatiu i els mijos de comunicacio.

POLITICA

La llegislacio permet defendre el valencià com a llengua autoctona del poble valencià com es mostra a través de la conferencia de Juan Garcia, pero a pesar d’aço el valencià es idoma discriminat.

La llengua valenciana està inclosa en la Carta Europea de Llengües Minoritaries.

La Constitucio Espanyola reconeix en el seu Titul Preliminar, articul 3.2.: “Les atres llengües espanyoles seran tambe oficials en les respectives Comunitats Autonomes d’acort en els seus Estatuts” i en l’articul 3.3. : “La riquea de les distintes modalitats llingüistiques d’Espanya es un patrimoni cultural que sera objecte d’especial respecte i proteccio”.

L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana reconeix en l’articul 7.1.: “Els dos idiomes de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà. Tots tenen dret a coneixer-los i a usar-los”.

La Llei d’Us i Ensenyança del Valencià reconeix en diversos articuls que el nom que li correspon a la llengua parlada es el de valencià, l’idioma propi.

A pesar de tota esta regulacio, el diferents governs de la Generalitat Valenciana s’han dedicat a fomentar i escampar en tot el sistema educatiu un model alie al valencià, introduint caracteristiques lexiques, morfosintactiques i verbals, per a facilitar l’assimilacio a través d’una marcada i potent ferma i planificada politica idiomatica de catalanisacio: elastica, policentrica i convergent. L’ent encarregat de la catalanisacio del valencià es l’Academia Valenciana de la Llengua (AVLL), creada pel Partido Popular (PP) i el PSOE (Partido Socialista Obrero Español).

SITUACIO ACTUAL DEL VALENCIÀ

Ara la polemica gira entorn als dos ents de referencia: la RACV i la AVLL. Si fem un poc d’historia fins arribar a l’actualitat, haurem de recordar que des de 1979 la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) ha elaborat una proposta ortografica seria i tecnica per a la nostra llengua valenciana. El valencianisme li ha atribuit ad esta institucio la funcio normativisadora i referencial per al valencià, encara que la propia RACV mai ha estat convençuda d’este paper.

A pesar de tots els esforços realisats des del poder i a pesar de tots en les trampes que se li han posat a la llengua valenciana per a destruir-la i fer-la desapareixer, es manté viva en la percepcio i sobre tot gracies als esforços d’algunes institucions que saben reconeixer ben be les intencions d’un poder establit nominalment valencianiste pero filocatalaniste en les seues actuacions.

A partir dels ultims anys del segle XX, s’inicia una nova etapa, la mes dura, d’acossament i persecucio de l’identitat valenciana per mig de l’enderrocament del mes important signe de la seua peculiaritat, la llengua, en atacar, d’esta, la seua part mes vulnerable i diferenciadora: l’ortografia, que es simbolica com afirma Niederehe.

La politica llingüistica aplicada des de la Generalitat pels diferents governs valencians ha tengut com a objectiu fonamental la despersonalisacio del nostre poble i per ad aç o han utilisat, com demostrà Garcia Broch, el sistema educatiu per a transformar, canviar o alterar l’identitat social positiva dels valencians.

Ha existit en els ultims anys un proces en una teleologia definida i un metodo per a anular qualsevol capacitat d’influencia del valencianisme, tant a nivell cultural com a politic. El dos processos que s’han aplicat sobre el valencianisme i el provençal ha segut la psicologisacio i la denegacio com demostra la comunicacio de Philippe Blanchet. La psicologisacio es produix quan s’atribuixen caracteristiques psicologiques als components d’un determinat grup. La denegacio actua sobre el mensage minoritari que es devaluat i calificat d’irracional. L’objectiu de la psicologisacio i la denegacio es impedir l’influencia de la minoria.

L’ultim episodi del proces de despersonalisacio es la creacio de la AVLL, una academia creada pel poder politic dels dos partits majoritaris PP I PSOE. La rao de ser d’esta academia es per una banda l’oficilisacio del catala i el tancament de la ferida de la batalla de Valencia i per una atra la desactivacio de la Real Acdemia de Cultura Valenciana. La AVLL te dos objectius:

1. Generar en la societat valenciana la sensacio de solucionar un conflicte en fals. Est objectiu no s’aplega a complir puix no de bades en cap de moment es produix la sensacio –ni entre la massa- de que s’ha conseguit la pau social i que la AVLL es el referent normatiu de la llengua valenciana.
2. Generar en el valencianisme la primera gran, important i determinant (per les seues conseqüencies) divisio dels ultims temps: els que s’oponen a la llegitimitat moral de la AVL i els que han intentat establir vies de negociacio des de sectors valencianistes que han acabat acceptant els principis de l’ortografia catalana: elastica, policentrica i convergent. Com afirma Moscovici els conversos ardixen en desijos de convencer.

Es important senyalar l’ambigüetat en la que es tractat el terme “valencianisme” que du a confusions i malentesos i en moltes mes ocasions a que s’utilise esta definicio per a alterar la realitat o confondre-la, utilisant els metodos de la propaganda en el fi de desinformar.

En una autocritica de l’actualitat valencianista nos trobem davant una desacreditada Real Academia de Cultura Valenciana que no s’acaba de creure la seua funcio de referent codificador i la qual credibilitat s’ha vist seriament danyada per l’abando de valencianistes que s’han movilisat per a entrar en la AVLL. Esta accio ha dut a un conflicte i com a conseqüencia a un trencament visible del valencianisme entre els que s’acosten a la normativa catalana de la AVL i els que proponen com els sociollingüistes maximisar les diferencies en casos de susbtitucio llingüistica o intents de subsumir una llengua sobre atra.

En tot cas es important senyalar en preocupacio l’abando progressiu de les uniques normes codificadores del valencià, les Normes del Puig, i l’acostament a models normativisadors aliens a la llengua valenciana. En la ponencia de Chimo Lanuza es remarca un principi fonamental de la sociollingüistica: en el cas de llengües amenaçades de glotofagia hauria d’aplicar com a criteri per a la codificacio del valencià la máxima –totalment llegitima i d’actualitat- de “accentuar les diferencies i minimisar les semblances”.

Es fa necessari un reforç de la normativa del valencià i, aprofitant la circunstancia, unes modificacions mes pertinents en l’intencio d’acostar el codic escrit al codic parlat. Algunes de les propostes plantejades a través de la ponencia de Chimo Lanuza, les comunicacions de Joan Romero, Rico Sogorp o Miquel Carbonell: en eixa direccio senyalen. Per aço instem a que l’ent encarregat de la codificacio de la llengua valenciana considere estes propostes i actualisacions per a adaptar-se a l’evolucio de la llengua valenciana que mai podra ser la AVLL ni aquelles atres entitats o institucions que convergixquen en ella

Comite d’Organisacio del II Congres de la Llengua Valenciana

Font: Conclusions del II congres de la Llengua Valenciana
Fuente: Conclusiones del II congreso de la Lengua Valenciana

Quan una noticia produix sensacions quasi d’euforia per igual entre peperos i socialistes, entre comunistes i ex-falangistes, a Eliseu Climent i a Xavier Casp, al Sr. Castellet i al Sr. Giner, a l’Institut Interuniversitari i a la Conselleria d’Agricultura...

¿ Qué passa en el mon valencianiste (els blavers de tota la vida, no eixos que s’acosten ad ell per tal d’oferir-li a Zaplana un grapat de vots enganyats) per a que no nos convença esta panacea universal que està destinada a terminar en el conflicte llingüistic definitivament?. Passa que no nos fiem.

No se nos pot demanar fe en allo que des del principi s’ha fet d’esquenes a nosatres. Des del mateix moment d’encarregar-li al Consell Valencia de Cultura el dictamen per a la creacio de la A.V.LL. se va vore clar, i aixina ho va denunciar el G.A.V. en aquell moment, que l’unica voluntat que menejava este proyecte era la de l’ambicio personal del President de la Generalitat i la seua necessitat de presentar-se en Madrit en els deures fets i en l’encarrec que li varen fer Pujol i Aznar despres de la gran manifestacio del 13 de Juny de 1997 realisat.

Zaplana s’ha dedicat els ultims tres anys a comprar voluntats per tal de fer vore que la A.V.LL. contava en el recolzament dels valencianistes. Lo que ell no enten es que ni Casp es la R.A.C.V., ni Mª Angels Ramon-Llin ni Ferran Giner son l’unica opcio politica valencianista, ni Esteve, per molt Director General que siga, es el valencianisme cultural. El moviment valencianiste, en tots els seus defectes i despres de 25 anys de lluita al marge del poder (ni U.C.D., ni P.S.O.E. ni per supost el P.P. han segut mai valencianistes) es prou ample i prou madur com per a decidir per si mateixa qui el representa en una negociacio tan vital per al devindre del propi moviment com ho es la qüestio de la llengua.

Els academics de la Real Academia de Cultura Valenciana que entraren en la A.V.LL. ho varen fer sense l’aprovacio d’esta i en el vot en contra de la seccio de Llengua i Lliteratura. Al seu ex-deca li costà la dimissio i el Secretari “perpetu” se tingue que anar al quedar-se a soles recolzant la postura dels ex-valencianistes.

El dictamen del C.V.C. contà en un mes que discrepant vot particular dels representants valencianistes, encapçalats per Boronat i Penyarroja. En aço vullc donar a entendre que tant la A.V.LL. com totes les seues decisions posteriors naixqueren coixes d’un dels pilars fonamentals del tema que dien tenien intencio de solucionar d’una vegada i per a sempre.

Les entitats valencianistes que no hem hipotecat la nostra llibertat nos reafirmen en la nostra fidelitat a les Normes d’El Puig i a la R.A.C.V. per una qüestio de principis. Per a arribar a pactes vergonyants no feyen falta 25 anys de fermea, aço mateixa ya se‘ls va ocorrer fa anys a Atard i Broseta dins de l’extinta U.C.D. (encara que ells li dien “ tercera via” en lloc de A.V.LL.). Considerem una burla a la Personalitat Valenciana que despres de mes de deu segles de Llengua Valenciana vinguen els academics de no se sap quina llengua i presumixquen de “valencianisar la llengua” (Ahuir, Levante-EMV del 26-3-01).

Que se deixen d’experiments i es plantegen per qué nomes que Lo Rat Penat d’Esteve no s’ha manifestat encara en contra d’entre tot el conglomerat d’entitats valencianistes i d’entre les entitats publiques que s’han apresurat a deixar de costat a les Normes d’El Puig i han acaronat esta nova normativa totes estan en mans de transfugues (Beneyto en el Palau, Llin en Agricultura i Giner en Diputacio) que en esta demostracio “d’ardor guerrero” a favor de la A.V.LL. hauran pagat una part del seu deute en el P.P. A part d’estos quatre eixemples, totalment personalisables, cap entitat d’Alacant, Castello o Valencia integrada en la Coordinadora d’Entitats Culturals o en la Plataforma Normes d’El Puig (mes de 60) ha renunciat a l’utilisacio de les Normes d’El Puig inclus fins i tot des de l’illegalitat.

En Manuel Latorre
President del Grup d’Accio Valencianista

Font: El Grup d'Accio Valencianista considera una burla a la Personalitat Valenciana l'A.V.LL.
Fuente: El Grup d'Accio Valencianista considera una burla a la Personalidad Valenciana la A.V.L.

15 de Septiembre de 2002/ Enguany es complixen els 25 anys de la fundacio del Grup d'Accio Valencianista, o lo que es lo mateix, del naiximent de la lluita valencianista tal i com hui la coneixem.

Per supost que el valencianisme ya existia des de feya molts anys abans, inclus es pot parlar de sentiment valencianiste en personages molt rellevants del segle XIX. Pero el moviment valencianiste com a autoafirmacio de la Personalitat Valenciana front a l'atac imperialiste del catalanisme naix a principi dels anys 70.

Els homens i dones del GAV no nos plantegem l'efemerides en l'alegria que caldria degut a les greus circumstancies que en l'actualitat envolten a la realitat valenciana en general i molt especialment al nostre Idioma Valencià. Quan un poble està en peu de lluita potser no siga el moment per a celebracions i si per a renovar i enfortir juraments de fidelitat a la Patria Valenciana.

Podriem caure en la tentacio de comparar la brutal agressio que per a la personalitat valenciana significà que Josep Lluïs Albiñana ficara en lo mes alt del Palau de la Generalitat la bandera quatribarrada i el perill real que la AVLL representa per al devindre de la Llengua Valenciana. La veritat es que la AVLL es un problema molt mes complex ya que es tracta de catalanisar d'una vegada i per totes l'Idioma Valencià i fer-ho de manera que parega un consens entre les parts implicades. Esta "3ª via" feta a la mida de Zaplana juga en eufemismes massa vells com per a enganyar a ningu: "la llengua dels valencians", "la nostra llengua", "les normes del 32"... Tot menys dir clarament que la fi de la AVLL no es un atra que la d'acabar de despersonalisar l'Idioma Valencià per a, en el seu moment, entregar-li el relleu a l’IEC (ya el tenim implantat en Castello com a primer pas) per a que puguen completar el seu quimeric somi de "l'unitat de la llengua".

Mentres a la AVLL li interesse continuar en eixa pell de llop sense definir-se clarament, mantindra als academics colaboracionistes (ex-valencianistes). Ells son, i pareix mentira no s'hagen donat conte, els qui llegitimen una academia catalanista revestint-la d'eixe fals consens que PP i PSOE nos veneren quan la varen constituir.

Per aixo la prioritat del valencianisme hui per hui ha de ser la de denunciar als que entraren per la ¡¿quota valencianista?! del PP i exigir-los que publicament reconeguen que ya no es representen mes que ad ells mateixos, o be que dimitixquen immediatament renunciant als sous millonaris a canvi de recuperar una part de la dignitat deixada pel cami. Eixes hipotetiques dimissions deixarien a la AVLL com a lo que en realitat es: un ent mes dins del conglomerat catalaniste, com puga ser-ho l’Institut Interuniversitari o l’ IEC, que mai conseguirà cap arrelament dins de la societat valenciana.

Potser no siga el moment per a aniversaris, pero si ha de ser-ho de recordar i si cal de passar factures. Cal vore qui es qui en el front valencianiste contra la A.V.LL. per a que no nos tornen a enganyar mai mes.

Font: 25 Aniversari del Grup d'Accio Valencianista